L’article 16.3 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que Espanya, per suposat, ha subscrit, diu clarament: “La família és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció per part de la societat i de l’Estat.”

Concepte de família 

El primer que hem de fer és determinar què entenem pel concepte família, és a dir, proposar una definició. Aquesta determinació del concepte és molt important, ja que un dels atacs més forts a la família ve, precisament, de la confusió dels termes: es confonen amb família la pràctica totalitat de formes de convivència, i s’aconsegueix així difuminar els escassos privilegis que la família té actualment.

La definició de família s’ha de redactar tenint en compte les principals característiques d’aquest element natural i fonamental. Destaquem-ne ara les quatre característiques que considerem imprescindibles per definir-la sense confondre-la amb altres comunitats: el tipus de convivència, la seva fundació, les seves motivacions i els seus objectius. 

Que la família és convivència no ho posa en dubte ningú, encara que en algun moment els seus membres es vegin forçats a la separació; però hem de determinar quin tipus de convivència pot constituir la família.

Només una convivència amb vocació de permanència pot donar lloc a una família, ja que una relació passatgera, o que pugui acabar-se en qualsevol moment, no podrà arribar a establir els llaços necessaris perquè la convivència tingui efectes positius en la societat. Si els seus membres pensen que en qualsevol moment pot dissoldre’s la convivència, aquesta no aconseguirà ni la intensitat ni la força que necessita per produir aquesta estabilitat social que la fa fonamental. Si no hi ha unió permanent, no estarem davant d’una família, sinó davant d’una altra forma de convivència: estudiants que comparteixen pis, ancians que s’ajuden mútuament, relacions sentimentals, etc.

En aquest sentit, la constitució de la família està clarament diferenciada de les unions de fet que han estat regulades en algunes comunitats autònomes, on es requereix només el transcurs de 12 mesos per a la seva inscripció. D’altra banda, l’acte constitutiu de la família no només ha d’ésser exprés, sinó que també ha d’ésser públic i notori, amb l’objectiu de poder garantir, a través de la inscripció registral, la seguretat jurídica de la institució i dels seus membres.

Aquesta decisió voluntària i expressa d’erigir una família ha de respondre a unes motivacions concretes i perseguir els objectius que la societat requereix; en cas contrari, també podríem establir una convivència permanent i pública, però on la societat no hi tingués cap interès.

Si dos o més persones decidissin unir les seves vides de forma permanent per motius econòmics i ho fessin públic, no estarien constituint una família, sinó una societat civil o mercantil. Evidentment, el bé comú que es deriva d’aquesta unió serà molt inferior al que es derivaria d’una família, i la seva protecció jurídica ha d’ésser, forçosament, menor. Perquè la societat tingui interès en una unió de persones, aquesta no s’ha d’efectuar només per motius sentimentals i de suport mutu, sinó que és necessari que es formi l’ambient òptim per a la procreació i educació dels fills: això és el que determina l’interès de la societat en aquesta convivència i, per tant, genera el dret a la seva protecció preferent.

Es pot constatar que ja existeix en l’àmbit jurídic una institució que recull les característiques de l’acte fundacional d’una família: el matrimoni. Efectivament, el matrimoni és un contracte acordat en un acte lliure, públic i inscriptible, que sorgeix de l’amor dels cònjuges, i perllonga aquest amor en els fills.

El contracte matrimonial s’estableix fins que la mort separi els cònjuges, i per això gaudeix de l’estabilitat que necessita la família. Desafortunadament, en alguns casos la convivència acaba abans que la vida d’un dels cònjuges; però això no impedeix la vocació vitalícia del vincle. Podem dir que l’acte fundacional de la família el tenim perfectament representat per la institució matrimonial.

Vist tot l’anterior, proposem la nostra definició de família:

“La Família és la comunitat estable fundada en el matrimoni d’home i dona i formada pels cònjuges i els seus fills, amb l’objectiu d’assistir-se mútuament, transmetre la vida i garantir el desenvolupament i la lliure educació dels fills.”

Existeixen formes de convivència que es deriven de la família pròpiament dita i que sorgeixen per diversos motius: persones separades, divorciades o vídues i els seus fills, o els germans orfes. Aquestes convivències per llaços de consanguinitat queden assimilades a la família per derivació, i han de gaudir igualment de la protecció preferent de l’estat. Per assimilació, també formaran part de la família aquells altres ascendents o descendents que estiguin incorporats al nucli familiar.

Per contra, les comunitats deliberadament formades per un únic progenitor —o els dos no units en matrimoni— i els seus fills no seran considerats com a comunitat familiar als efectes d’ésser fomentades per l’estat, encara que hauran de rebre la protecció necessària per evitar la discriminació dels fills, en cas que n’hi hagués.

Evidentment, aquesta definició de família és d’abast universal i no es pot fer cap discriminació per motius ideològics, econòmics, de nacionalitat o de residència: tota família que es trobi legalment a Espanya ha de rebre la protecció de l’estat.

Dins d’aquesta definició hi caben només dos models de família: la família nuclear, integrada pels cònjuges i els fills; i la família extensa o patriarcal, on diverses generacions conviuen juntes. El que actualment s’anomenen models alternatius de família no són tals, sinó formes de convivència radicalment diferents que persegueixen algun dels objectius de la família, però que la societat no ha de confondre amb família. Des d’un punt de vista jurídic, no s’ha de confondre llar (lloc on dos o més persones conviuen en un ambient d’afectivitat) amb família (element natural i fonamental de la societat): el primer pot formar-se també fora de la família (parelles estables, companys de pis, comunitats, etc.), però no pot apropiar-se la mateixa regulació i protecció que ha de proporcionar a la família.

Funcions de la família

Per a poder protegir adequadament la família i dotar-la dels mitjans necessaris, s’hauran d’identificar les seves funcions, és a dir, aquelles que la fan element natural i fonamental de la societat:

1. La família és el lloc idoni per al naixement, desenvolupament i educació dels infants. Per tant, s’evitarà, mitjançant l’oportuna regulació de l’adopció, la criança voluntària d’infants fora de l’ambient familiar. S’haurà d’educar els adolescents en la sexualitat i l’afectivitat humanes per tal d’evitar embarassos no desitjats.

2. La família és la garantia de l’estabilitat social: una societat composta per famílies estables roman estable. La regulació de la separació i el divorci procurarà evitar la ruptura familiar tot establint terminis de reflexió i reconciliació, i es facilitarà l’assessorament adequat per a la solució dels conflictes familiars.

3. La família és el principal creador de capital social, entès com a conjunt de valors, normes, tradicions cíviques i religioses que són presents en una determinada societat o comunitat i que són les que fonamenten la cooperació i la confiança en aquesta comunitat, en aquest grup social, en aquest sistema social. Per tant, és de justícia social valorar aquest servei que presta la família i compensar adequadament els seus esforços, sobretot quan exigeix la renúncia al prestigi personal i professional dels seus membres: reconeixement com a vida laboral del temps dedicat a la família.

4. La família és el primer protector de l’individu: és l’àmbit natural de la solidaritat entre joves i grans, sans i malalts, plenament capaços i deficients, treballadors i aturats, garanteix el desenvolupament de tots els seus membres en llibertat, els acull en la necessitat i els cuida en la malaltia. Sense la família, Espanya, per exemple, no podria haver mantingut la seva estabilitat social quan en la dècada dels 80 la taxa d’atur va arribar a percentatges que van desbordar el sistema públic de protecció.

5. La família és el principal centre de creació d’estalvi, garantia de la sustentació del sistema de previsió social. L’estat ha de garantir la seguretat d’aquest estalvi i estimular-ho fiscalment. Una família estable és la base necessària per a un creixement econòmic continuat.

Tal com hem pogut veure, la importància de la família per a la societat no deriva tant de les relacions afectives matrimonials —l’estabilitat de les quals és bàsica— com de la seva funció protectora dels nous membres i els més dèbils de la societat. Per això, l’infant ha d’ésser —dins la família— objecte d’especial protecció.

Això s’ha de tenir especialment en compte a l’hora de plantejar i regular l’adopció: no es tracta de cobrir una necessitat afectiva dels cònjuges —per molt legítima que sigui–, sinó de dotar l’infant d’un ambient familiar idoni on pugui desenvolupar la seva personalitat i les seves facultats, i integrar-se socialment de la millor forma possible.

Així ho demanda la Declaració dels drets de l’Infant (ONU-20-11-59) en el seu principi 6è:

“L’infant, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Haurà de créixer a l’empar i sota la responsabilitat dels seus pares i, en tot cas, en un ambient d’afecte i seguretat moral i material; llevat de circumstàncies excepcionals, no s’haurà de separar el nadó de la seva mare.”

Família i Vida aposta decididament per la defensa del més dèbil, que és l’infant, i del més indefens, que és l’infant orfe o abandonat. Per tant, com que l’adopció ve a cobrir una necessitat de l’infant, no un dret de l’adult, pensem que ha d’existir un criteri de prioritats a l’hora d’adjudicar un nen, i cal donar preferència a la família estable sobre la persona soltera, i sotaposar els models de convivència que no siguin conformes a la definició abans proposada.

En consonància amb el principi 2n de l’esmentada —la Declaració dels drets de l’infant–, s’haurà d’evitar, sempre que sigui possible, que els nens quedin sota la custòdia de persones que no puguin assegurar el seu normal desenvolupament integral com a persones: El nen gaudeix d’una protecció especial per desenvolupar-se a nivell físic, mental, moral, espiritual i socialment de forma saludable i normal.

El mandat constitucional

La protecció que demanem per a la família, que es fonamenta en la importància de les seves funcions socials, la recull —com no podia ésser d’una altra manera— la nostra Constitució:

Article 39

1. Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família.

2. Els poders públics asseguren, així mateix, la protecció integral dels fills, que seran iguals davant la llei amb independència de la seva procedència, i de les mares, qualsevol que sigui el seu estat civil. La llei possibilitarà la investigació de la paternitat.

3. Els pares han d’assistir en tot els fills que hi hagi dintre o fora del matrimoni, durant la seva minoria d’edat i en la resta de casos en què procedeixi legalment.

Encara que d’altres estats tenen textos constitucionals més favorables a la família, i fins i tot li atorguen una preponderància més gran, creiem que l’article transcrit és base suficient per a exigir la protecció de la família a Espanya; tanmateix, s’ha acusat l’article 39 de no definir el concepte família. Això no és una carència real de la nostra Constitució, sinó que és degut al fet que al 1978 el terme “família” no necessitava definició. Ha estat posteriorment quan s’han tractat d’assimilar al concepte família altres formes de convivència (que ja existien al 1978), que llavors ningú s’hauria atrevit a considerar família.

A més, el mateix article 10.2 de la Constitució aclareix: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans i amb els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya”. Per tant, indirectament, es reconeix a la família la seva funció natural i fonamental per a la societat.

Com hem vist, per exprés mandat Constitucional, la defensa prioritària de la família ha d’ésser objectiu de tota formació política, sense que la introducció d’ambigüitats en la seva definició pugui convertir la família en moneda de canvi de suports polítics per drets en favor de determinats col·lectius, o simplement per a aconseguir vots.

La defensa prioritària de la família ha d’ésser universal, arribar a tothom: rics i pobres, nacionals i estrangers, a qualsevol comunitat autònoma; es defensa una estructura en si mateixa per la seva importància social, no perquè sigui un objectiu circumstancial d’assistència social. Així mateix, no es tracta que l’estat substitueixi la família, sinó que l’ajudi a superar els obstacles per tal de complir els seus objectius naturals, que són estratègics per a la societat.

Les àrees fonamentals en les quals la família requereix aquesta protecció són: habitatge, règim fiscal, conciliació de la vida familiar i laboral, educació, i famílies amb especials dificultats (recursos molt escassos, nombroses, amb discapacitats, malalts crònics o ancians). És en aquests àmbits on els partits han de centrar els seus esforços legislatius i pressupostaris, coordinant-los degudament per tal d’aconseguir la protecció més eficaç de la família; així ho pretenem al Partit Família i Vida al plantejar les nostres propostes concretes.

El matrimoni com a garantia de les relacions familiars

Si la família és una institució capaç de complir les funcions vitals que vèiem anteriorment, és perquè es basa en un fonament excepcional: només el pacte matrimonial és capaç de crear aquests llaços familiars tan forts; només la lliurança mútua incondicional i permanent dels cònjuges pot servir de base a la resta de la construcció familiar.

Sobre la simple relació de fet —continuïtat, no fidelitat— no pot construir-se el complex entramat familiar que coadjuva al bé comú. Aquesta base sobre la que es manté la família és tan important que sense matrimoni la família no existeix.

Qualsevol altre tipus de compromís no tindria la força suficient com per a mantenir una institució tan important. Com crear els vincles d’afecte i lliurança sense límits que han de regir les relacions entre tots els membres de la família, si ja en el pacte fundacional —unió de la parella— posem límits al compromís, o ni tan sols existeix aquest compromís? Així ho segueixen entenent la majoria dels espanyols, quan manifesten en un 70% que el matrimoni és la millor forma d’unió (enquesta del CIS de fecunditat i família a Espanya).

Altres avantatges de la unió matrimonial com a fonament de la família són l’estabilitat econòmica que aporta als seus membres i la més gran adaptació social dels fills, concretada en el seu rendiment escolar i salut psíquica. La probabilitat de violència domèstica és molt superior entre les parelles de fet (13%) que en els matrimonis (4%). Respecte els fills, viure amb un padrastre o madrastra és el factor més freqüent de maltractaments infantils, i la possibilitat d’ésser víctima d’abusos sexuals és quaranta vegades més gran que quan es viu amb els dos progenitors.

D’altra banda, només el matrimoni té suport constitucional com a contracte fundacional de la família:

article 32.1.– L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica. Altres pactes públics o privats podran ésser lliurament establerts entre home i dona i generaran formes de convivència diferents de la família, però no són un dret constitucional. Per tant, el legislador només haurà de tenir-los en compte i protegir-los quan contribueixin, especialment, al bé comú.

El concepte de família es podria confondre amb el concepte sociològic de convivència, que permet una interpretació més oberta; però el concepte de matrimoni és jurídic i està molt ben determinat: “és la forma legítima de formar una família”.

Des del punt de vista jurídic, el matrimoni és l’únic pacte que determina la seguretat jurídica de les relacions familiars. Una parella sap clarament quan està casada i quan no; d’això en derivarà l’existència o no d’una sèrie de drets i deures recíprocs i socials; i també la resta de la societat sabrà a què atenir-se.

És en el cas de que sí estiguin casats quan es pot parlar de l’existència de família, coneixent tothom amb seguretat quines són les relacions jurídiques existents entre els seus membres. Quan no hi ha matrimoni, tampoc hi ha família perquè no existeixen relacions jurídiques, ni recíproques, ni davant la societat. A partir d’aquest principi, és més fàcil entendre la definició de família exposada al principi.

Per tot això és molt important que no existeixi ambigüitat respecte a allò que s’entén per matrimoni i per cònjuge, i resulta una barbaritat jurídica i social admetre com a matrimoni —element fundacional d’una família— la unió entre dues persones del mateix sexe. Aquest fals progressisme social que consisteix en relativitzar-ho tot, en donar-ho tot per vàlid, en confondre les institucions, únicament porta al caos social.

Cal insistir en què una cosa és la permissivitat i tolerància de les actituds privades, i una altra molt diferent confondre les institucions jurídiques. Aquest problema l’han resolt als Estats Units (avantguarda del progressisme social) d’una vegada per totes amb la “Llei de Defensa del Matrimoni”, aprovada pel Senat l’11-9-96 (amb el beneplàcit del llavors president Clinton), que diu textualment: “...per a determinar el sentit de qualsevol norma, regulació o interpretació dels diferents departaments administratius i agències dels EE.UU., el terme matrimoni significa només una unió legal entre un home i una dona com a marit i muller, i el terme consort es refereix tan sols a una persona del sexe contrari que és marit o muller”. El seu progressisme social no els ha impedit veure que la tolerància té com a límit el bé comú: i el matrimoni és un important bé comú que actualment està necessitat de defensa.

D’altra banda, l’ambigüitat introduïda per les lleis d’unions de fet d’algunes Comunitats Autònomes atempta contra la seguretat jurídica tant dels units (no se sap si han formalitzat quelcom que no volien formalitzar) com de la resta de la societat (no se sap si dels drets concedits dels units se’n derivarà alguna obligació a favor d’aquesta). Si es pretenia regular una forma de convivència diferent al matrimoni, s’hauria d’haver fet amb suficient diferenciació jurídica. Si el què es pretenia era regular una nova forma de matrimoni, s’haurien d’haver contemplat tant els drets com els deures; i tant els recíprocs entre els contractants, com els que neixin amb la resta de la societat.

La realitat és que amb aquestes Lleis només s’ha pretès atorgar drets a una situació de fet, amb l’únic objectiu d’arreplegar vots o satisfer l’anomenat complex progressista del que presumeixen alguns polítics. I la conseqüència és que homologar les parelles de fet és discriminar a la família: és injust tractar d’igual forma els que són diferents. S’ha reduït la família a un simple centre de consum amb els qual l’únic compromís social és augmentar la seva qualitat de vida. A l’inrevés, qualsevol tipus de convivència que consumeixi és considerat família.

És curiós que l’estat únicament tingui com a objectiu la millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans, quan per a moltes persones el seu principal i més dramàtic problema és la dificultat de realitzar el seu projecte de vida familiar: s’ofereixen solucions als problemes econòmics, a la vegada que s’ignoren —o es tracten frívolament— els problemes socials.

La conseqüència d’aquesta frivolitat progressista és evident; la fidelitat entre els menors de 30 anys és del 50%; ha crescut el percentatge de cohabitació; tenim la natalitat més baixa del món; el percentatge de famílies monoparentals (solteria, divorcis, viduïtat) oscil·la el 8%; el percentatge de nens extramatrimonials s’ha elevat a l’11%; ha disminuït la nupcialitat i aquesta es retarda fins els 27-30 anys; s’ha reduït dràsticament el nombre de famílies amb cinc o més membres. La societat s’espanta hipòcritament amb aquestes dades, perquè una societat amb famílies inestables també és inestable; tanmateix, no sembla disposada a exigir als seus governants que vedin les causes d’aquest problema.

Com dèiem al principi, el matrimoni neix amb vocació vitalícia; però, desgraciadament, en moltes ocasions acaba abans que la vida d’un dels cònjuges. On hi ha llibertat humana hi haurà discrepància d’opinions i plans, i, en alguns casos, aquesta discrepància portarà a la ruptura. Però aquesta hauria d’ésser l’excepció, havent d’ajudar la societat a portar a terme el major nombre de projectes matrimonials iniciats.

És obligació de l’estat enfortir, dins la mesura de les seves possibilitats —la llibertat humana no es pot violar, la institució matrimonial, establint una regulació de la separació matrimonial i el divorci que persuadeixi els cònjuges de la ruptura, evitant la frivolitat amb què es produeixen moltes d’elles (des de 1982 s’han produït 1,4 milions de separacions o divorcis).

S’ha d’evitar que la simple existència legal del divorci es configuri com una causa de la ruptura en presentar-se com a camí fàcil davant l’esforç necessari per a superar qualsevol crisis matrimonial. D’altra banda, la facilitat d’assolir el divorci introdueix un element de desconfiança dins la relació matrimonial, dificultant l’entrega absoluta que és la base imprescindible de la seva permanència i èxit.

S’ha demostrat eficaç, en aquest sentit, establir termes de reflexió i reconciliació, durant els quals es descobreix que el remei de la ruptura és pitjor que la malaltia de la discrepància; i a llarg terme es recondueixen amb èxit crisis matrimonials que, a curt —en plena confrontació–, no veien sortida. Al contrari, pot constatar-se que als països europeus, quan s’ha reflexionat la regulació del divorci simplificant els tràmits, el seu nombre ha pujat ràpidament.

D’altra banda, s’ha d’enfortir la seguretat jurídica dels cònjuges, dificultant al màxim l’accés al divorci en contra de la voluntat d’una de les parts; i, fins i tot, regulant un contracte matrimonial que no fos mai dissoluble judicialment sense el previ consentiment d’ambdues parts. Tot això, sense limitar l’actuació dels jutges en els casos de nul·litat matrimonial o de violència domèstica física o psicològica.

La família vertebra el sistema social

La família és la cèl·lula que vertebra tot el teixit social i, per tant, resulta imprescindible. És ben cert que en una societat lliure no es pot exigir a ningú que adopti una manera de vida concreta: la societat, encara que conegui les seves necessitats, ha d’ésser tolerant amb qualsevol opció que no atempti el bé comú.

Però una cosa és la tolerància i una altra molt diferent és la indiferència: la societat sap què és el que necessita i té el dret i l’obligació de fomentar les actituds que cobreixin aquestes necessitats. Algun polític ha explicat claríssimament: “No atempta a la llibertat d’empresa la necessitat d’establir Zones d’Urgent Reindustrialització, allà on faci falta”. En resum, màxim respecte cap a les opcions de vida privades; però potenciant les que ajuden al bé comú.

Davant el pluralisme de figures de convivència que es dóna actualment, la societat queda desconcertada i posa en dubte el model familiar i el concepte de vida familiar. A vegades, des de la vida política es promociona aquest pluralisme per una mena de complex de progrés que considera millor tot allò que sigui novetat.

Semànticament, també provoca confusió que s’anomeni família qualsevol forma de convivència que, en molts casos, ni tan sols és llar (s’ha arribat a parlar de famílies unipersonals). També des dels mitjans de comunicació s’aprecia una creixent hostilitat cap al concepte de família, perquè ven més la novetat d’alguns plantejaments que els models tradicionals. Paral·lelament, han aparegut grups de pressió que tracten d’obtenir beneficis i privilegis que no els són propis, mentre que —fins ara— no han aparegut grups de pressió en defensa de la família.

Però aquest panorama no pot dissuadir les autoritats de la necessitat que la societat té de fomentar la família per assegurar la seva pròpia existència: si la família no aconseguís la seva supervivència davant d’altres formes de convivència que la marginen, la pròpia societat desapareixeria; la família no només genera l’estabilitat social, sinó que sense família, simplement no hi ha futur.

Per tant, hem de reconèixer la funció social que compleix la família: quan una família s’encarrega dels seus infants, dels seus malalts o dels seus avis, no només genera benestar als seus propis membres, sinó que és també font d’estabilitat social. Només així la societat espanyola pogué suportar el pes immens de l’elevat nombre d’aturats que hi havia a la dècada dels vuitanta, i l’embat de la sida i la droga; i només d’aquesta manera superarà l’esforç per tal de compensar l’elevat percentatge de gent gran que en un futur molt pròxim tindrem respecte la població activa. Si aquestes persones no haguessin estat acollides i mantingudes per les seves famílies, no hauria estat possible mantenir la pau social. El mateix passa amb els malalts, els disminuïts o, simplement, amb l’educació dels nens pre-escolars.

Però aquesta funció social de la família suposa un pes important pels seus membres, pes que no han de suportar sense ajuda de la resta de la col·lectivitat. La societat ha de compartir aquest pes d’alguna manera, a més de reconèixer el seu esforç. No es poden seguir privatitzant els costos derivats de l’assumpció de responsabilitats familiars, mentre es socialitzen els beneficis derivats d’aquestes responsabilitats. Per exemple, els nens d’avui seran els cotitzants que el dia de demà mantindran el sistema públic de Seguretat Social, del qual es beneficiaran, per suposat, les persones que ara no suporten la càrrega de mantenir i educar aquests nens. Per això, quan es demanen ajudes per a la família, s’està reclamant una acció de justícia social; i aquesta ajuda ha d’ésser prioritària a l’oferida a d’altres formes de convivència que no suporten un pes idèntic.

Es constata que, amb la nostra incorporació a Europa, s’han anat adoptant totes les mesures legislatives que perjudiquen la família (avortament, divorci, permissivitat pornogràfica, regulació d’unions de fet, etc) mentre que no n’hem adoptat cap de les que la beneficien (ajudes, prestacions per fill, reduccions fiscals, etc). Espanya és el país d’Europa que dedica un menor percentatge del PIB a ajudar la Família (2,1% quan la mitja comunitària està situada al 8,5%: quatre vegades menys!); i per això és el país del món amb l’índex més baix de natalitat i el que serà més vell l’any 2050.

El Partit Família i Vida creu que és el moment de modificar radicalment aquesta situació i implantar ja a Espanya la política familiar que a Europa es fa des de fa dècades, tant des dels partits d’esquerra com des dels de la dreta política.

Hem vist que entre les seves funcions la família és el principal creador de capital social, que és un factor imprescindible, ja que sense confiança i sense cooperació, un sistema social no pot sobreviure. Per això, no només és de justícia oferir ajuda prioritària a la família, sinó que també se li deu reconeixement i gratitud.

Si volem enfortir la família, haurem d’augmentar el prestigi social de la maternitat o la paternitat, i agrair l’esforç de qui renuncia a una vida social o professional més florent per a formar una família millor i més nombrosa: aquest és el servei social més important que es pot prestar actualment a Espanya; i hauria d’ésser compensat adequadament per la societat, a més de la satisfacció personal que la formació d’una família ja porta implícita.

Catàstrofe demogràfica

La situació demogràfica a Espanya és catastròfica, i últimament ha saltat l’alarma entre l’opinió pública, alertada per l’informe de l’ONU que prediu per a Espanya el dubtós mèrit d’encapçalar els països més vells del món: ho aconseguirem l’any 2050. No es tracta d’alarmar; per desgràcia la situació demogràfica a Espanya és realment catastròfica, i ho és des de fa dues dècades, el que converteix el problema en una hecatombe. Segons el mateix informe de la ONU, per tal d’evitar aquesta catàstrofe, Espanya necessita rebre durant els pròxims 50 anys uns tretze milions d’immigrants que supleixin la nostra falta de població.

Les dades són implacables: des de 1981 l’índex de natalitat és inferior al de reposició generacional (2,1 fills per dona). Als últims 20 anys hem perdut 3,8 milions d’infants i tenim 2,5 milions més d’avis. Al 2001 continuàvem tenint l’índex de fecunditat més baix del món: 1,07 fills per dona. A la majoria de les Comunitats del nord d’Espanya no s’arriba a un fill per dona! Al 1999 es va arribar al creixement cero: la població va augmentar només en 7.400 persones. Durant la dècada dels 90 la natalitat va ésser inferior a la dels anys de la guerra civil. Des de 1997 a Espanya hi ha més gent gran de 65 anys que menors de 15 anys. Per al 2010 s’espera que hi haurà 152.000 joves de 18 anys menys que ara: les nostres Universitats estaran mig buides. A més, des de 1985 fins l’any 2005 s’han produït prop de 1 milió d’avortaments...Per suposat, totes aquestes dades haguessin estat molt més catastròfiques si una creixent immigració no les hagués pal·liades en part.

Per primera vegada a la història s’ha arribat a un punt on les dones espanyoles tenen menys fills dels que voldrien tenir: la qüestió és que no s’atreveixen a tenir-los. Aquesta és la victòria i la conseqüència lògica de la política antinatalista i antifamiliar que s’ha seguit des de la dècada dels 80; es van enarborar aquestes senyeres com a signe d’alliberament de la dona i l’entrada a Europa, encara que a Europa ja s’estaven prenent dràstiques —i molt cares— mesures per tal d’augmentar la natalitat. Han fet falta 22 anys perquè ens assabentem de que aquelles polítiques suposadament avançades ja es consideraven a Europa un endarreriment social i cultural que impedeixen al matrimoni aconseguir el seu anhel principal: tenir fills.

Davant d’aquesta carència demogràfica no es pot aplicar la solució de crear més riquesa perquè resultaria un objectiu impossible per a una escassa població activa que haurà de mantenir la creixent població inactiva (joves) i la població passiva (avis).

Tampoc es pot incrementar la immigració de manera sobtada, ja que aquesta hauria d’ésser tan elevada que crearia problemes addicionals d’adaptació i xenofòbia, a més a més de que no es podrien crear nous llocs de treball amb aquest ritme. La solució, després de dues dècades d’inactivitat, no és fàcil ni ràpida.

Espanya ha de dedicar tot l’esforç que resulti necessari per tal d’augmentar la seva natalitat de forma progressiva, sense escatimar mitjans, ja que aquest és el principal problema que hi ha plantejat actualment. No es pot al·legar que els pressupostos de l’estat no suporten les ajudes a la família que s’ofereixen a d’altres països d’Europa: si el problema és prioritari, la dotació pressupostària també ho ha de ser.

L’objectiu de l’estat ha d’ésser crear la situació idònia perquè les dones tinguin fills amb tota llibertat: no es tracta de predicar la natalitat, sinó de facilitar la vida ciutadana de les famílies i l’accés de la dona a la maternitat. Aquest és el mètode que funciona a d’altres països d’Europa que van detectar el problema i van afrontar la seva solució amb decisió. I és a la família a qui cal ajudar, ja que les estadístiques confirmen que la natalitat es segueix produint, prioritàriament, en les unions matrimonials i no en d’altres formes de convivència que actualment reclamen la mateixa protecció. Fins i tot, pel que fa el problema de la tercera edat —que s’agreujarà en el futur degut a la falta de natalitat–, s’està tornant a la família tradicional per a resoldre-ho: s’estan buscant cases d’acollida per a la gent gran, ja que l’estat no pot oferir a tants i tants avis l’atenció que requereixen i necessiten.

Tampoc podem confondre les polítiques feministes —que en el seu cas també seran necessàries— amb les de foment de la natalitat: s’han d’arbitrar les mesures que possibiliten la maternitat tant de les dones que treballen fora de casa com de les que decideixen vetllar per la família: el baix índex de natalitat que existeix en ambdós casos demostra que aquesta política és necessària.